24/07/07
La democràcia segons Mariano
Article d'opinió
Per: Carles Choví Añó
Se
li venia vindre des de feia algun temps, tant que pareixia estrany que no ho
haguera soltat ja, però per fi ho ha dit.
Ab l'argument de que és un clamor del poble en el carrer (sense especificar quin carrer, ni de quin poble) Mariano Rajoy ha llançat la proposta de que els partits polítics que no aconseguisquen el 30% dels vots queden automàticament desqualificats per a formar govern.
Ho ha dit i s'ha quedat tan ample, mirant de reüll als seus habituals acòlits que com mana el guió han corregut a aplaudir-li la idea.
Molts han sigut els analistes polítics als què els ha faltats el temps per a justificar esta iniciativa en la necessitat del líder popular de recuperar el protagonisme després de la seua derrota en el debat sobre l'estat de la nació i en este sentit han emmarcat les seues declaracions en una espècie de ridícul llançament d'idees sense massa sentit, encaminades a distraure al respectable i tornar a marcar l'agenda política després de constatar l'ineficaç del recurs reiterat de mesclar el PSOE ab ETA, no obstant això, esta proposta té molt més calat del què volen vore els que des de la discrepància o l'adhesió han emés veredicte respecte d'això des de les tribunes públiques.
No fa més que unes setmanes, el mateix Rajoy que ara vol imposar una barrera electoral per a accedir al govern (els valencians entenem prou de barreres electorals), clamava contra els pactes post electorals al crit de “qque gobierne quien mayor número de votos haya obtenido” oblidant que l'essència de la nostra democràcia residix precisament en la capacitat dels polítics per a establir pactes (com els pactes de la Moncloa que tant li agrada recordar a Mariano) i que precisament la possibilitat de que els partits minoritaris tinguen capacitat d'influència en la formació de governs, contribuïx a la pluralitat, a que els ciutadans se senten millor representats i en no poques ocasions a què els governs de qualsevol nivell milloren la seua gestió per mitjà de l'autocontrol i la necessitat consens.
La realitat de la proposta del Sr. Rajoy dista molt del que ens volen fer creure i els seus motius són molt diferents dels que s'esgrimixen per part dels "voceros" populars que han acompanyat qual cor de vestals al líder de l'oposició; la veritat és que finalment han comprés que el seu “estil” de fer política ha anat tancant-los tots els camins que conduïxen al consens, que es troben sols, sense possibilitat d'arribar a acords ab ningú, abocats a obtindre necessàriament la majoria absoluta o resignar-se a romandre en l'oposició.
Un mínim d'autocrítica els mostraria un camí mil voltes millor que el d'intentar reprimir la nostra democràcia per a emmotlar-la a les seues necessitats, però este exigiria rectificació i la recuperació d'eixe centre que tantes voltes han reivindicat però tan poques han exercit.
Ab una xicoteta dosi d'humilitat, descobririen que és més senzill retornar al sentit comú, evitar la crispació irresponsable, i abandonar la creença de que “para ganar todo vale” que pareix guiar-los, que canviar tot un sistema polític per a satisfer els seus desitjos d'arribar al poder.
Clar que si no estan disposats a retornar al consens polític sempre poden traure una nova proposta que expresse ab major exactitud els seus desitjos, sempre poden demanar que es modifique la llei electoral per a què no puga formar govern ningú que no es diga Mariano Rajoy.